La María escriu al quadern un poema que li agrada. El diu i l'escolta... El sent. Un poema que fa pensar, un poema que fa mirar endins. També apunta paraules, reflexions, idees, coses que li vénen al cap. Tan aviat com les pensa ja les escriu. I quan les ha escrit les torna a pensar.
30 de set. 2008
Desnudez, la pequeña muerte
Nos hemos desnudado, nos da risa el amor.
La María escriu al quadern un poema que li agrada. El diu i l'escolta... El sent. Un poema que fa pensar, un poema que fa mirar endins. També apunta paraules, reflexions, idees, coses que li vénen al cap. Tan aviat com les pensa ja les escriu. I quan les ha escrit les torna a pensar.
La María escriu al quadern un poema que li agrada. El diu i l'escolta... El sent. Un poema que fa pensar, un poema que fa mirar endins. També apunta paraules, reflexions, idees, coses que li vénen al cap. Tan aviat com les pensa ja les escriu. I quan les ha escrit les torna a pensar.
29 de set. 2008
Capítol 1. Memòria
Una gran ciutat i un noi solitari. És de nit i tot es fon. Els fanals dels carrers s'encenen i el noi passeja a la recerca d'imatges i sons. Busca a les escombraries, necessita trobar imatges i sons. Necessita trobar memòria... I sempre en troba. S'alimenta de cintes de vídeo. I una nit, al costat d'un contenidor, troba una caixa. És un tresor, immens.
27 de set. 2008
Un amic
Una vegada, fa anys, quan era petit, el noi va tenir un amic. També va ser durant l’estiu. Fa tant de temps que ni tan sols recorda com es deia. Tampoc recorda on va ser. I no cal. Si aquest tipus de coses s’obliden és per algun motiu. En canvi, les coses importants, aquells records que valen realment la pena, no marxen mai, sempre es mantenen vius. Es mantenen vius perquè volem que es mantinguin vius, perquè els alimentem. D’aquests records, per exemple, el noi en té un munt, de totes les formes i colors. Tristos i alegres, però records al cap i a la fi. De tant en tant en tria un i el fa sortir. L’observa. I el mira i l’escolta. I aprèn de tot allò que li ensenya, de tot allò que li diu. Però avui els records no són seus, són de les dues noies que comença a descobrir.
22 de set. 2008
Camí de llum
La María encara no ho sap, no sap res quan grava, no s'ho pensa... Res. No es pot ni imaginar el camí que faran les seves imatges, on aniran a parar, qui les trobarà i què en farà. No sap que la seva vida es fon, de mica en mica, i es converteix en memòria per sempre. No sap que té a les mans una màquina de fer fantasmes, una màquina dels records... No sap que avança, irremissiblement, per un camí de llum.
Demà, quan et miri als ulls, sentiré que has marxat per sempre.
21 de set. 2008
Els cabells de la María
Els cabells de la Irene
La Irene es toca els cabells, encara humits del darrer bany. Desfà nusos. En un instant, recorda que sovint, quan era petita, jugava a tallar-se'ls ella mateixa. Recorda totes les desgràcies que va fer, les esbroncades de la seva mare. Recorda anar amb els cabells molt curts, com un nen, per disimular el tall brut i descuidat que s'havia fet. Recorda aquella dona gran que quan la veia així li tocava la carona i li deia "pobreta, pobreta". Recorda mirar-se al mirall, amb les tisores a la mà, donant voltes sobre sí mateixa per arribar a tallar uns cabells que se li resistien.
I recordo mirar-me i agradar-me. Ja fa tant de temps d'això...
19 de set. 2008
Moltes llavors
La Irene està contenta d'estar amb la María. Ho escriu. Aquest viatge la fa feliç, la María la fa feliç. Sent una cosa dins seu que feia temps que no sentia. És un viatge màgic. Té la sensació d'omplir-se a cada instant, a cada moment al costat de l'amiga retrobada. Però a la vegada té una por estranya, una por que l'acompanya tot el dia. Té por que això tan bonic s'acabi, que marxi sense avisar, que s'aturi i quedi interromput. Té por al final.
18 de set. 2008
L'aigua de la piscina
La María camina dins la piscina, vestida i a les fosques. Imagina que amb els peus toca la sorra del fons del mar, la pot sentir, hi enfonsa un peu, l'altre, la sorra entre els dits... Imagina que una família de peixos li fa pessigolles a les cames, li pugen des del turmell fins a les cuixes. Imagina que sent les onades que arriben a la platja, llunyana i solitària, fosca, negra com la nit, al final d'un dia, a l'espera d'un de nou.
Estic al mar, perquè l'aigua de la piscina és salada.
16 de set. 2008
Tràiler
La Irene i la María són dues amigues de la infància que es retroben al cap d’uns anys i decideixen anar juntes de vacances. Marxen a una illa a passar uns dies, acompanyades d’una videocàmera i amb la intenció de recuperar el temps perdut. Són uns dies de diversió i de descoberta, plens d’experiències, en què es proposen gravar-ho tot. Fins i tot el final... Al cap d’uns anys, un noi troba per casualitat i abandonades al carrer les cintes que les noies van gravar durant la seva escapada. Així, decideix iniciar un viatge a través d’aquestes imatges, a través de la mirada de dues noies que no coneix de res però que li diuen molt.
Irene i María és una sèrie de ficció que aprofundeix en temes com la imatge, la memòria i el temps i en proposa una reflexió.
Irene i María és una sèrie de ficció que aprofundeix en temes com la imatge, la memòria i el temps i en proposa una reflexió.
10 de set. 2008
Com un peix
El senyor de la gorra vermella es va vestir l'escafandre, es va acomiadar de tothom i es va llançar al mar, enamorat i molt cansat de la vida. Envoltat de peixos, va proclamar la llibertat de pensament. I va pensar. I era lliure. I va decidir creure només en la imaginació.
Poc després, una bombolla d'aire pujava a la superfície per donar-ne fe.
Poc després, una bombolla d'aire pujava a la superfície per donar-ne fe.
6 de set. 2008
Un noi endins
Un noi aprèn. I escolta. I mira. I busca. I pensa tota aquesta història... Voldria passar més desapercebut però és a través seu que el temps torna a córrer. És a través seu que unes noies prenen forma i parlen i es mouen i diuen qui són. És a través seu que tot torna a ser. A través seu.
Endins, molt endins, allà on no arriba la llum, allà, hi ha dues noies. Però no estan soles. Un noi les observa, de ben a prop, de ben endins.
Endins, molt endins, allà on no arriba la llum, allà, hi ha dues noies. Però no estan soles. Un noi les observa, de ben a prop, de ben endins.
Les cintes
La Irene i la María van deixar el seu rastre gravat en cintes de vídeo, com a l'espera d'esfumar-se, com a l'espera de perdre's i deixar de ser. Ara són imatges i sons. I res més.
Quantes cintes he de gravar per poder-te recordar?
Quantes cintes he d'esborrar per poder-te oblidar?
Cintes que esperen, cintes que fan memòria. Cintes que miren endavant i miren enrere, cintes que s'aturen. Cintes que contenen el temps, cintes que el desordenen. Cintes que respiren i que són vida.
Quantes cintes he de gravar per poder-te recordar?
Quantes cintes he d'esborrar per poder-te oblidar?
Cintes que esperen, cintes que fan memòria. Cintes que miren endavant i miren enrere, cintes que s'aturen. Cintes que contenen el temps, cintes que el desordenen. Cintes que respiren i que són vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)