25 de nov. 2008

Càsting de la María


El dia que la María va voler entrar dins el projecte. Només havia d'anar a un lloc, parlar una mica d'ella mateixa davant una càmera i mirar una fotografia, explicar-la, dir què l'hi suggeria. Va ser la primera a venir i quan va marxar, el personatge ja era seu.

12 de nov. 2008

Capítol 7. Mort


Avui és el final, és la mort. El noi mira l'última cinta de les noies, el darrer fragment. Tot s'acaba, només per poder tornar a començar. El noi encén la videocàmera i grava; davant seu, un mar per descobrir...

Tant de temps

Has viscut tant, has tingut tantes emocions... T'has enamorat de tot. Ara viuràs una nova vida, una nova oportunitat, una altra cosa que encara no saps què és. Ara et sentiràs diferent i recordaràs com eres, què feies, què senties. Viuràs de nou, per tornar a marxar, i avançaràs per un camí de llum i de records. I algún dia tot es fondrà, s'esfumarà... I t'apagaràs. I tardaràs tant de temps a oblidar-ho...

10 de nov. 2008

Me voy a compartir


La Irene fa de María. Es posa les ulleres de bussejar i juga a ser ella.

2 de nov. 2008

Capítol 6. Aigua


L'aigua embolica les noies, les mou i les porta fins al noi, com dues sirenes dins una peixera, com dues figures atrapades dins un televisor. El noi no deixa d'observar-les, les pensa i juga a imaginar que neda amb elles, que és al mar de la memòria, que les mira, que les pot tocar. Somnia que travessa els límits de la pantalla i els límits del temps, somnia que la il·lusió s'ha fet realitat. Però també dubta i toca de peus a terra. I pensa que a l'aigua només hi ha records, temps congelat, com el rastre d'aquelles històries entre sirenes i pescadors.

El cinema de Truffaut


La María parla del cinema de François Truffaut.

I t'abraço perquè plores...

L'abraçada, el silenci, una estona, la respiració, la teva olor, el teu cos. El temps que s'atura, el temps que corre. Les coses que hem fet i les coses que hem de fer. Tota la tarda parlant, tota la tarda escoltant. El mar, el cel, el vent que bufa, els núvols que passen. Només una altra abraçada ens pot separar. I t'abraço perquè plores, però si no també.

1 de nov. 2008

Una mossegada

T'agafo la cama, m'acosto, obro la boca i et mossego. Gust a piscina, gust a la teva cama, gust a l'aigua salada del mar que no està al mar, que està a la piscina. Una mossegada que em surt de dins, perquè en tinc ganes, una mossegada que et vull fer; marcar-te les dents, deixar-te un senyal, una estona, tocar-la amb la punta dels dits, sentir-ne el relleu, mirar com desapareix... Una mossegada per a tu, perquè sí, perquè t'agrada, perquè vull que me la tornis, ara, després.

Tocar les paraules, agafar-les

Tocar les paraules, agafar-les, escoltar-les, sentir com es mouen... Podria passar tota una vida llegint-vos, resseguint les paraules que heu deixat pel camí, perdent-me pel rastre de les vostres històries. Podria passar més d'una vida intentant saber què us ha portat fins aquí, podria deixar de ser dues i tres vegades, i més, i encara més, i mai no voldria fer-me enrere, i només voldria trobar-vos.

31 d’oct. 2008

Com un peix que s'escapa

I la noia va pujar a la superfície per mirar el noi d'amagat, en silenci... El va mirar una estona, intrigada i curiosa, també impacient i amb ganes de ser descoberta. No se'n va poder estar i va dir-li alguna cosa, fluixet, tan fluixet que gairebé no va sonar. Però el noi ho va sentir i la va veure, es van creuar la mirada, un instant, en el mateix moment en què la noia, com un peix que s'escapa, ja tornava al fons del mar.

29 d’oct. 2008

Els ulls cansats

Té els ulls tan cansats que quan els tanqui ja no els podrà obrir més.

Mentrestant...

El senyor de la gorra vermella em va deixar baixar al fons del mar. Em va dir que no tingués por, que no passaria res, que tot aniria bé i que si hi havia algún problema ell m'ajudaria. També em va dir que vigilés amb les sirenes, que enreden molt. Em va recomanar que si en trobava una no l'havia d'escoltar ni mirar als ulls, no li havia de fer cas, simplement havia de donar-li l'esquena i fer com si no l'hagués vist. Em va dir que la immersió seria curta, només una estona. Em va dir que sempre recordaria aquell moment, intens, aquella primera vegada. I així ho recordo, ara mateix, tan a prop que encara estic sota l'aigua, esperant que alguna sirena m'agafi del peu i se m'emporti allà al fons, allà a dins, al final, al lloc on s'acaba el mar i comença una altra cosa, una cosa que no conec i que em moro per arribar a veure.

Només quan arribi aquest dia podré saber què hi ha a l'altre costat. Mentrestant ho imaginaré, ho somniaré, m'ho inventaré...

28 d’oct. 2008

Capítol 5. Paraules


No només hi ha imatges, les imatges de les cintes o de les fotos, el rastre de les noies també es compon de paraules, escrites i dites. És per això que el noi les escolta i les llegeix. Són paraules que diuen molt. Hi ha el diari, les anotacions del viatge, que el noi s'entreté a llegir silenciosament. També hi ha dues cartes, de fa temps, de les noies petites, que igualment llegeix amb l'afany de trobar-hi alguna cosa. I hi ha un poema... Però també hi ha silenci, l'absència de paraules, gairebé l'absència de les noies, el seu son etern. El noi tem aquest silenci i l'omple amb imatges, endavant i enrere, amb pensaments i amb un temps que passa sense repòs, dilatat, cada dia més mort.

Llegeixes igual que respires

Agafes les paraules perquè estan vives, les agafes perquè les vols. Necessites tenir-les a la vora, a tocar, sentir-les i saber-les ben a prop, ben endins. Et fan riure i et fan pensar, et fan mal i et fan cridar. Les escrius, les guardes, les esborres, les oblides... Les llegeixes i les tornes a llegir. Encara que punxin les estimes, encara que t'ofeguin les necessites. Les dius i les sents. Llegeixes igual que respires.

19 d’oct. 2008

Capítol 4. Irene


El noi pensa la Irene, la imagina. Intenta esbrinar qui és aquesta noia, com se sent, què fa. Observa que és més discreta que la María, més tímida, que passa gairebé de puntetes, que sovint és ella qui grava amb la videocàmera i per això no la veu. És la noia que congela el temps. És la noia que, en bona part, ha portat fins al noi tota aquesta memòria íntima i personal. És la Irene, l'altra noia, aquella que quan es comença a recordar desapareix i ja no hi és.

Aquesta nit

Aquesta nit he vist un lloc on les coses es mouen endavant i enrere, on tot passa sense aturar-se, on tot comença on acaba i acaba on comença, on no hi ha temps per al temps... Aquesta nit he vist un lloc que m'ha agradat, he decidit quedar-m'hi.

El vent que vols...

Bufa el vent, bufes tu. Voles amunt i no tens por. No pateixes, no caus. Plores una mica, només una mica, de tan contenta, de tan feliç, de tan lluny que has arribat. Agafes aire, respires vent, i la boca freda, gelada, i la cara, i la última llàgrima que ja s'asseca. Només tu i el cel. I el mar. Bufa el vent, el vent que vols, el vent que ets.

18 d’oct. 2008

Els ulls tancats


La Irene i la María expliquen un conte entre les dues, l'inventen sobre la marxa. És la història d'una nena que s'assembla a elles, o potser la història d'una nena a qui es voldrien assemblar.

17 d’oct. 2008

Peso mucho


Simplement tenia ganes de tirar-te a la piscina vestida. Mullar-nos. M'ha agradat. M'ha agradat jugar a ofegar-te, mossegar-te, fer-te pessigolles. M'ha agradat estar a la piscina amb tu. Ara pesem més...

16 d’oct. 2008

El cel al damunt

Un dia, no sé quan, no sé com, el cel em caurà al damunt. Serà el final. Em caurà de tant mirar-lo. Em caurà i em farà bé. Una fredor que mata em pujarà per tot el cos, serà un instant. Els ulls oberts, per sempre més. I un núvol de cotó fluix que abans no hi era.

13 d’oct. 2008

L'infinit

És tan llarg que ni comença ni acaba. I pensar-lo fa mal i deixa ferida...

Un gust dolç de quan era petita

Beure cola a l'estiu, a l'ombra, a tocar de la platja, amb gel i llimona, beure cola a poc a poc, beure cola i escoltar el so del mar, de les onades que arriben a la sorra, moure els glaçons quan ja s'acaba, menjar-se'n un, ben fred, la boca freda, encara amb gust a cola, però tot és aigua, i la llimona, sencera, mastegar-la tota lentament.

I
em mullo els llavis i sento un gust dolç de quan era petita.

La senyora de la cistelleria

La senyora de la cistelleria diu que Eivissa era millor abans, molt millor. Diu que ara hi ha massa gent, massa festa. Hi ha massa tonteria. La María li vol fer una fotografia i ella diu que no, que no vol sortir, que li fa vergonya, que potser uns anys abans encara li hagués dit que sí, però que ara no, que ja no té edat per aquestes coses, que ja és gran...

La María no li fa cas i li diu que segur que sortirà molt guapa, tan guapa com és. I fa la fotografia. I un fantasma apareix a la imatge, tot de llum. I amb una veueta trencada torna a dir que Eivissa era millor abans.

12 d’oct. 2008

Capítol 3. María


El noi pensa la María, la mira i la reconstrueix. El seu viatge, la seva immersió al món de les dues noies passa avui per fixar-se concretament en la María. Com sempre, a través de les imatges de les cintes, a través d'un rastre imprevist, el noi s'acosta a la figura de la María amb l'esperança de sentir-la a prop, amb la intenció de reflexionar sobre ella i entendre-la, des de dins però també des de fora. Avui, una vegada més, les absències són presències.

6 d’oct. 2008

No sé on

Me'n vaig, no sé on. Me n'he anat, no sé on. Em sento bé, em sento. Estic aquí, estic allà, estic endins. Estic en una piscina, sóc l'aigua. Estic en una piscina, sóc el mar. Aigua salada, aigua calenta, la lluna al cel; tot és silenci. Podria dormir, podria somniar, podria flotar... Podria. No sé on, vull anar, vull nedar, vull volar. No sé on, vull estimar. Em sento bé, em sento. Estic en una piscina, no sé on.

5 d’oct. 2008

Capítol 2. Fantasmes


El noi comença la seva immersió personal. Descobreix el tresor, que no és una altra cosa que memòria, la memòria de dues noies que estan de vacances; un tresor íntim en forma de cintes de vídeo, de pàgines escrites d'un diari conjunt, de fotografies, de cartes... Tot un món, un món que el noi es disposa a observar, mentre les dues noies, imatges dins la imatge, dins un temps congelat, se li apareixen com dos fantasmes a l'espera d'una nova vida.

4 d’oct. 2008

Una cara sense ulls

Una cara. Una cara sense ulls, una cara sense boca, una cara sense nas. Només una cara. I un fantasma... I les coses es mouen al seu davant, al seu costat, dins el seu món, com figures borroses que no pot atrapar.

Una cara sin ojos que mira, un fantasma que sin ver nada lo ve todo.

1 d’oct. 2008

La càmera mira sola

Puc mirar cap a un altre lloc, que la càmera mira sola; però amb mi... La tinc a les mans. Intento mirar totes aquelles coses que se li escapen, tot allò que no aconsegueix capturar. Intento mirar les moltes coses que queden fora de la imatge, que no hi entren, que no travessen el mirall. Els meus ulls miren enllà, lluny, endins. Estic tranquil·la... Sé que quan la càmera m'ensenyi les seves imatges, les coses que ha vist, m'ensenyarà també tot allò que no ha pogut veure, tots aquells detalls que només he vist jo amb els meus ulls. La càmera mira sola, amb mi. Només perquè vull, la càmera mira sola...

30 de set. 2008

Desnudez, la pequeña muerte

Nos hemos desnudado, nos da risa el amor.

La María escriu al quadern un poema que li agrada. El diu i l'escolta... El sent. Un poema que fa pensar, un poema que fa mirar endins. També apunta paraules, reflexions, idees, coses que li vénen al cap. Tan aviat com les pensa ja les escriu. I quan les ha escrit les torna a pensar.

29 de set. 2008

Capítol 1. Memòria


Una gran ciutat i un noi solitari. És de nit i tot es fon. Els fanals dels carrers s'encenen i el noi passeja a la recerca d'imatges i sons. Busca a les escombraries, necessita trobar imatges i sons. Necessita trobar memòria... I sempre en troba. S'alimenta de cintes de vídeo. I una nit, al costat d'un contenidor, troba una caixa. És un tresor, immens.

27 de set. 2008

Aigua per la boca

Un peix que treu aigua per la boca, una sirena que escup perles i diamants, una noia que neda a les fosques, una piscina d'aigua salada, una nit que és negra i un final que està al fons de tot.

El vostre temps

Sou el meu temps i el meu temps és el vostre. Us segueixo si em seguiu.

Vull mirar

Vull mirar tan endins que quan hagi de sortir ja no pugui.

Com un ofec

Un crit com un ofec. L'aigua que ofega i no escalfa... Un crit fred. Sord.

Al fons del mar hi ha una noia que recorda,
una noia que recordo...
Al fons del mar, un crit apagat. Al fons del mar...
I com un ofec, un cos fred.

Un amic

Una vegada, fa anys, quan era petit, el noi va tenir un amic. També va ser durant l’estiu. Fa tant de temps que ni tan sols recorda com es deia. Tampoc recorda on va ser. I no cal. Si aquest tipus de coses s’obliden és per algun motiu. En canvi, les coses importants, aquells records que valen realment la pena, no marxen mai, sempre es mantenen vius. Es mantenen vius perquè volem que es mantinguin vius, perquè els alimentem. D’aquests records, per exemple, el noi en té un munt, de totes les formes i colors. Tristos i alegres, però records al cap i a la fi. De tant en tant en tria un i el fa sortir. L’observa. I el mira i l’escolta. I aprèn de tot allò que li ensenya, de tot allò que li diu. Però avui els records no són seus, són de les dues noies que comença a descobrir.

22 de set. 2008

Ulls molt vius

Dilluns. Avui, ara. A la sorra. En la arena. Arena se parece a Irene. María se parece a mar. Estic molt feliç d’haver-te trobat, d’haver-te retrobat. Encara tens aquells ulls vius i trapelles. Ulls molts vius. Aquells mateixos ulls d’abans. Ulls somrients. M’agraden.

Un pensamiento

Vuela tan deprisa, tan alto, que ni siquiera lo llego a comprender.

Camí de llum

La María encara no ho sap, no sap res quan grava, no s'ho pensa... Res. No es pot ni imaginar el camí que faran les seves imatges, on aniran a parar, qui les trobarà i què en farà. No sap que la seva vida es fon, de mica en mica, i es converteix en memòria per sempre. No sap que té a les mans una màquina de fer fantasmes, una màquina dels records... No sap que avança, irremissiblement, per un camí de llum.

Demà, quan et miri als ulls, sentiré que has marxat per sempre.

Al escondite

Uno, dos, tres... No se vale ahogar ni salir del agua, ni para respirar.

21 de set. 2008

Els cabells de la María

La María es grava en sortir de la dutxa. Mira... Es mira endins. I troba. Veu aquella nena que va ser una vegada, no fa tant. I vol que torni.

Els cabells a la cara, just després d'estimar.
Els cabells a la cara, just després de plorar...

Des de dalt

Avui he pujat a mirar les coses des de dalt. El sol em crema els peus.

Els cabells de la Irene

La Irene es toca els cabells, encara humits del darrer bany. Desfà nusos. En un instant, recorda que sovint, quan era petita, jugava a tallar-se'ls ella mateixa. Recorda totes les desgràcies que va fer, les esbroncades de la seva mare. Recorda anar amb els cabells molt curts, com un nen, per disimular el tall brut i descuidat que s'havia fet. Recorda aquella dona gran que quan la veia així li tocava la carona i li deia "pobreta, pobreta". Recorda mirar-se al mirall, amb les tisores a la mà, donant voltes sobre sí mateixa per arribar a tallar uns cabells que se li resistien.

I recordo mirar-me i agradar-me. Ja fa tant de temps d'això...

19 de set. 2008

Moltes llavors

La Irene està contenta d'estar amb la María. Ho escriu. Aquest viatge la fa feliç, la María la fa feliç. Sent una cosa dins seu que feia temps que no sentia. És un viatge màgic. Té la sensació d'omplir-se a cada instant, a cada moment al costat de l'amiga retrobada. Però a la vegada té una por estranya, una por que l'acompanya tot el dia. Té por que això tan bonic s'acabi, que marxi sense avisar, que s'aturi i quedi interromput. Té por al final.

Les imatges

Però no sé on són, on viuen, què fan... M'agradaria poder-les tocar.

18 de set. 2008

L'aigua de la piscina

La María camina dins la piscina, vestida i a les fosques. Imagina que amb els peus toca la sorra del fons del mar, la pot sentir, hi enfonsa un peu, l'altre, la sorra entre els dits... Imagina que una família de peixos li fa pessigolles a les cames, li pugen des del turmell fins a les cuixes. Imagina que sent les onades que arriben a la platja, llunyana i solitària, fosca, negra com la nit, al final d'un dia, a l'espera d'un de nou.

Estic al mar, perquè l'aigua de la piscina és salada.

16 de set. 2008

Tràiler


La Irene i la María són dues amigues de la infància que es retroben al cap d’uns anys i decideixen anar juntes de vacances. Marxen a una illa a passar uns dies, acompanyades d’una videocàmera i amb la intenció de recuperar el temps perdut. Són uns dies de diversió i de descoberta, plens d’experiències, en què es proposen gravar-ho tot. Fins i tot el final... Al cap d’uns anys, un noi troba per casualitat i abandonades al carrer les cintes que les noies van gravar durant la seva escapada. Així, decideix iniciar un viatge a través d’aquestes imatges, a través de la mirada de dues noies que no coneix de res però que li diuen molt.
Irene i María és una sèrie de ficció que aprofundeix en temes com la imatge, la memòria i el temps i en proposa una reflexió.

10 de set. 2008

Si la llum fa les ombres...

Dues siluetes a la recerca de la imatge, dues ombres a l'espera de llum. Sirenes, si la llum fa les ombres, també les esborra!

Com un peix

El senyor de la gorra vermella es va vestir l'escafandre, es va acomiadar de tothom i es va llançar al mar, enamorat i molt cansat de la vida. Envoltat de peixos, va proclamar la llibertat de pensament. I va pensar. I era lliure. I va decidir creure només en la imaginació.

Poc després, una bombolla d'aire pujava a la superfície per donar-ne fe.

6 de set. 2008

Un noi endins

Un noi aprèn. I escolta. I mira. I busca. I pensa tota aquesta història... Voldria passar més desapercebut però és a través seu que el temps torna a córrer. És a través seu que unes noies prenen forma i parlen i es mouen i diuen qui són. És a través seu que tot torna a ser. A través seu.

Endins, molt endins, allà on no arriba la llum, allà, hi ha dues noies. Però no estan soles. Un noi les observa, de ben a prop, de ben endins.

Les cintes

La Irene i la María van deixar el seu rastre gravat en cintes de vídeo, com a l'espera d'esfumar-se, com a l'espera de perdre's i deixar de ser. Ara són imatges i sons. I res més.

Quantes cintes he de gravar per poder-te recordar?
Quantes cintes he d'esborrar per poder-te oblidar?

Cintes que esperen
, cintes que fan memòria. Cintes que miren endavant i miren enrere, cintes que s'aturen. Cintes que contenen el temps, cintes que el desordenen. Cintes que respiren i que són vida.

20 d’ag. 2008

Una carta

Hola noies! Com esteu?
Suposo que a hores d'ara ja haureu rebut el sobre amb les veus en off... Espero que us agradin! Com veureu la cosa ha anat canviant una mica, s'ha anat transformant, però conserva la mateixa idea del principi i el mateix punt de partida. En essència, és el mateix.
Aquests dies he estat gravant algunes coses amb el Xavi i també us he mirat i escoltat molt, dins les cintes. Estic molt content, de veritat. La sèrie, cada un dels capítols, està prenent forma i ara només queda posar-hi les veus i tot començarà a sonar millor.
Demà al matí marxo a Itàlia. Estarem uns dies per allà, a Roma i a Napoli, i tornarem a principis de setembre. Com ho teniu la primera setmana de setembre per gravar? Ja em direu alguna cosa. El primer capítol ha d'estar enllestit la setmana del quinze!
I a més de la sèrie, com us vaig comentar, també tenim aquest bloc, que ha de servir com a espai d'intercanvi on posar diverses coses relacionades amb el projecte. De mica en mica anirà creixent i hi anirem afegint materials de tota mena. Això és només el principi.
La sèrie s'estrena el vint-i-set de setembre així que cada vegada queda menys. Espero que estigueu il·lusionades.
Us desitjo que les vacances us provin i que acabeu de passar un bon estiu. Ens veiem al setembre, que encara queda viatge...
Una abraçada,
Lluís

Perquè vull!

—Per què m'abraces?
—Perquè vull!

Les noies es van abraçar una estona, sense motius, sense avisar, en silenci. I amb els ulls tancats. Van estar juntes el temps que dura una abraçada de veritat. Van ser dies, mesos, anys... Van estar abraçades tota una vida, embolicades l'una amb l'altra.

Algo parecido a esto

Divendres. Mira a los ojos de quien te habla. Hoy ya no estoy mareada. Es bueno creer que otro mundo es posible. Pintauñas en el coche y coca-cola, mucha coca-cola. Nuevos encuentros. Hablamos, hablamos y hablamos. Cada vez mejor, más cerca de todo, de nosotras, de ellos, de la infancia, de champú, de miedos, de las madres. La amistad debe ser algo parecido a esto.

19 d’ag. 2008

Paperets #2

Jugar a deixar-se missatges a la videocàmera, que prometen que no veuran fins a la tornada. Són missatges que finalment queden pendents. Coses per dir, coses per escoltar…

Parlar una llengua inventada. I comunicar-se! Parlar sense parlar, cridar sense cridar.

Sota l’aigua amb la videocàmera. Al mar, a la piscina, sota la pluja i a la dutxa.

18 d’ag. 2008

Paraules que s'esborren

La Irene troba un paper al mar, un paper a trossets, xop, gairebé desfet. Hi té algunes paraules escrites, paraules mullades. No entén què hi diu, està escrit en un idioma que no coneix, però dedueix que és una llista. Pot ser una llista de la compra. O una llista de coses que s'han de fer... O una llista de llocs per anar a visitar. Fins i tot una llista de somnis, de desitjos. Una llista de voluntats. O de principis. Però decideix pensar que simplement és una llista, una llista inventada, en una llengua inventada, una llista de coses que no són res però que poden ser molt... I si no s'afanya a desxifrar-les, desapareixeran i seran encara menys.

La càmera enamorada

Sempre mira, sempre escolta. Sempre espera i sempre estima. Respira... S'enamora. Diu allò que veu i veu allò que diu. És la càmera enamorada. Mai no enganya. I sempre estima i sempre escolta.

La María s'hi agafa fort perquè no se l'emporti el vent. Els ulls a dins. Mira el cel i mira el mar. I es mira a ella mateixa que vola fins al final.

Blau sota l'aigua

Sota l'aigua hi ha un color blau que se'ns empassa...

17 d’ag. 2008

Paperets #1

Tocar-se la cara, el cos, reconèixer-se una mateixa i a l’altra. Recorregut amb la càmera… La geografia dels seus cossos. I la memòria que contenen, les senyals, els secrets.

Escriuen un diari, a la vegada, al mateix quadern, però des de costats diferents. És un joc. No poden llegir el diari de l’altra fins que es creuin, fins que se’l trobin a mig escriure.

Matí. Despertar-se una al costat de l’altra, al llit. Una encara dorm, l’altra l’observa, la busca. Una estona així. També la grava. I la desperta. I tenen la primera conversa del dia.

16 d’ag. 2008

El quadern

Les noies escriuen. Escriuen en un quadern les coses que pensen i les coses que senten. Sempre havia volgut llegir un quadern de noia, un diari, les anotacions íntimes que una noia escriu en secret, en un silenci que no comparteix mai amb ningú. M’agrada la idea. Aquest quadern em dóna a poc a poc moltes pistes sobre la Irene i la María. Sóc un intrús. Entro en un món de paraules que no em pertany, en un món personal escrit d’amagat. Penso que si les noies em veuen, si em descobreixen llegint el quadern, no s’enfadaran. M’agradaria creure que no. Decideixo pensar que fins i tot els agradaria que ho llegís… I això és el que més em motiva. Les imagino atentes, observant-me, impacients perquè arribi a aquella pàgina, a aquella línia tan secreta, a aquell tros tan seu que les defineix i les retrata, a aquella part tant interior que només s’escriu i que mai es diu.

15 d’ag. 2008

La Irene i la María

Eren amigues de la infància, de només un estiu, i un bon dia es van creuar pel carrer i es van reconèixer. Només havien passat deu anys, o potser més. I van decidir escapar-se una setmana a una illa. Es van endur una videocàmera i van jugar a redescobrir-se. I van viure i van veure, van parlar i van escoltar. Van mirar tot allò que mai abans havien mirat, allò tan secret que està dins i que només es troba quan es busca. I ho van mirar i ho van tocar.