19 d’oct. 2008

Capítol 4. Irene


El noi pensa la Irene, la imagina. Intenta esbrinar qui és aquesta noia, com se sent, què fa. Observa que és més discreta que la María, més tímida, que passa gairebé de puntetes, que sovint és ella qui grava amb la videocàmera i per això no la veu. És la noia que congela el temps. És la noia que, en bona part, ha portat fins al noi tota aquesta memòria íntima i personal. És la Irene, l'altra noia, aquella que quan es comença a recordar desapareix i ja no hi és.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Calfred d'emoció.
Gràcies.
M'encanta la caixeta de música.
Irene

Joan ha dit...

Ha trigat, ha trigat.

El poble tenia ganes d'Irene

Anònim ha dit...

Gràcies Joan

Montse (Irene)

Joan ha dit...

De res Montse

Joan (poble)