20 d’ag. 2008

Una carta

Hola noies! Com esteu?
Suposo que a hores d'ara ja haureu rebut el sobre amb les veus en off... Espero que us agradin! Com veureu la cosa ha anat canviant una mica, s'ha anat transformant, però conserva la mateixa idea del principi i el mateix punt de partida. En essència, és el mateix.
Aquests dies he estat gravant algunes coses amb el Xavi i també us he mirat i escoltat molt, dins les cintes. Estic molt content, de veritat. La sèrie, cada un dels capítols, està prenent forma i ara només queda posar-hi les veus i tot començarà a sonar millor.
Demà al matí marxo a Itàlia. Estarem uns dies per allà, a Roma i a Napoli, i tornarem a principis de setembre. Com ho teniu la primera setmana de setembre per gravar? Ja em direu alguna cosa. El primer capítol ha d'estar enllestit la setmana del quinze!
I a més de la sèrie, com us vaig comentar, també tenim aquest bloc, que ha de servir com a espai d'intercanvi on posar diverses coses relacionades amb el projecte. De mica en mica anirà creixent i hi anirem afegint materials de tota mena. Això és només el principi.
La sèrie s'estrena el vint-i-set de setembre així que cada vegada queda menys. Espero que estigueu il·lusionades.
Us desitjo que les vacances us provin i que acabeu de passar un bon estiu. Ens veiem al setembre, que encara queda viatge...
Una abraçada,
Lluís

Perquè vull!

—Per què m'abraces?
—Perquè vull!

Les noies es van abraçar una estona, sense motius, sense avisar, en silenci. I amb els ulls tancats. Van estar juntes el temps que dura una abraçada de veritat. Van ser dies, mesos, anys... Van estar abraçades tota una vida, embolicades l'una amb l'altra.

Algo parecido a esto

Divendres. Mira a los ojos de quien te habla. Hoy ya no estoy mareada. Es bueno creer que otro mundo es posible. Pintauñas en el coche y coca-cola, mucha coca-cola. Nuevos encuentros. Hablamos, hablamos y hablamos. Cada vez mejor, más cerca de todo, de nosotras, de ellos, de la infancia, de champú, de miedos, de las madres. La amistad debe ser algo parecido a esto.

19 d’ag. 2008

Paperets #2

Jugar a deixar-se missatges a la videocàmera, que prometen que no veuran fins a la tornada. Són missatges que finalment queden pendents. Coses per dir, coses per escoltar…

Parlar una llengua inventada. I comunicar-se! Parlar sense parlar, cridar sense cridar.

Sota l’aigua amb la videocàmera. Al mar, a la piscina, sota la pluja i a la dutxa.

18 d’ag. 2008

Paraules que s'esborren

La Irene troba un paper al mar, un paper a trossets, xop, gairebé desfet. Hi té algunes paraules escrites, paraules mullades. No entén què hi diu, està escrit en un idioma que no coneix, però dedueix que és una llista. Pot ser una llista de la compra. O una llista de coses que s'han de fer... O una llista de llocs per anar a visitar. Fins i tot una llista de somnis, de desitjos. Una llista de voluntats. O de principis. Però decideix pensar que simplement és una llista, una llista inventada, en una llengua inventada, una llista de coses que no són res però que poden ser molt... I si no s'afanya a desxifrar-les, desapareixeran i seran encara menys.

La càmera enamorada

Sempre mira, sempre escolta. Sempre espera i sempre estima. Respira... S'enamora. Diu allò que veu i veu allò que diu. És la càmera enamorada. Mai no enganya. I sempre estima i sempre escolta.

La María s'hi agafa fort perquè no se l'emporti el vent. Els ulls a dins. Mira el cel i mira el mar. I es mira a ella mateixa que vola fins al final.

Blau sota l'aigua

Sota l'aigua hi ha un color blau que se'ns empassa...

17 d’ag. 2008

Paperets #1

Tocar-se la cara, el cos, reconèixer-se una mateixa i a l’altra. Recorregut amb la càmera… La geografia dels seus cossos. I la memòria que contenen, les senyals, els secrets.

Escriuen un diari, a la vegada, al mateix quadern, però des de costats diferents. És un joc. No poden llegir el diari de l’altra fins que es creuin, fins que se’l trobin a mig escriure.

Matí. Despertar-se una al costat de l’altra, al llit. Una encara dorm, l’altra l’observa, la busca. Una estona així. També la grava. I la desperta. I tenen la primera conversa del dia.

16 d’ag. 2008

El quadern

Les noies escriuen. Escriuen en un quadern les coses que pensen i les coses que senten. Sempre havia volgut llegir un quadern de noia, un diari, les anotacions íntimes que una noia escriu en secret, en un silenci que no comparteix mai amb ningú. M’agrada la idea. Aquest quadern em dóna a poc a poc moltes pistes sobre la Irene i la María. Sóc un intrús. Entro en un món de paraules que no em pertany, en un món personal escrit d’amagat. Penso que si les noies em veuen, si em descobreixen llegint el quadern, no s’enfadaran. M’agradaria creure que no. Decideixo pensar que fins i tot els agradaria que ho llegís… I això és el que més em motiva. Les imagino atentes, observant-me, impacients perquè arribi a aquella pàgina, a aquella línia tan secreta, a aquell tros tan seu que les defineix i les retrata, a aquella part tant interior que només s’escriu i que mai es diu.

15 d’ag. 2008

La Irene i la María

Eren amigues de la infància, de només un estiu, i un bon dia es van creuar pel carrer i es van reconèixer. Només havien passat deu anys, o potser més. I van decidir escapar-se una setmana a una illa. Es van endur una videocàmera i van jugar a redescobrir-se. I van viure i van veure, van parlar i van escoltar. Van mirar tot allò que mai abans havien mirat, allò tan secret que està dins i que només es troba quan es busca. I ho van mirar i ho van tocar.