El noi pensa la Irene, la imagina. Intenta esbrinar qui és aquesta noia, com se sent, què fa. Observa que és més discreta que la María, més tímida, que passa gairebé de puntetes, que sovint és ella qui grava amb la videocàmera i per això no la veu. És la noia que congela el temps. És la noia que, en bona part, ha portat fins al noi tota aquesta memòria íntima i personal. És la Irene, l'altra noia, aquella que quan es comença a recordar desapareix i ja no hi és.
19 d’oct. 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Calfred d'emoció.
Gràcies.
M'encanta la caixeta de música.
Irene
Ha trigat, ha trigat.
El poble tenia ganes d'Irene
Gràcies Joan
Montse (Irene)
De res Montse
Joan (poble)
Publica un comentari a l'entrada