16 d’oct. 2008

El cel al damunt

Un dia, no sé quan, no sé com, el cel em caurà al damunt. Serà el final. Em caurà de tant mirar-lo. Em caurà i em farà bé. Una fredor que mata em pujarà per tot el cos, serà un instant. Els ulls oberts, per sempre més. I un núvol de cotó fluix que abans no hi era.