Nos hemos desnudado, nos da risa el amor.
Un peix que treu aigua per la boca, una sirena que escup perles i diamants, una noia que neda a les fosques, una piscina d'aigua salada, una nit que és negra i un final que està al fons de tot.
Un crit com un ofec. L'aigua que ofega i no escalfa... Un crit fred. Sord.
Una vegada, fa anys, quan era petit, el noi va tenir un amic. També va ser durant l’estiu. Fa tant de temps que ni tan sols recorda com es deia. Tampoc recorda on va ser. I no cal. Si aquest tipus de coses s’obliden és per algun motiu. En canvi, les coses importants, aquells records que valen realment la pena, no marxen mai, sempre es mantenen vius. Es mantenen vius perquè volem que es mantinguin vius, perquè els alimentem. D’aquests records, per exemple, el noi en té un munt, de totes les formes i colors. Tristos i alegres, però records al cap i a la fi. De tant en tant en tria un i el fa sortir. L’observa. I el mira i l’escolta. I aprèn de tot allò que li ensenya, de tot allò que li diu. Però avui els records no són seus, són de les dues noies que comença a descobrir.
Dilluns. Avui, ara. A la sorra. En la arena. Arena se parece a Irene. María se parece a mar. Estic molt feliç d’haver-te trobat, d’haver-te retrobat. Encara tens aquells ulls vius i trapelles. Ulls molts vius. Aquells mateixos ulls d’abans. Ulls somrients. M’agraden.
La María encara no ho sap, no sap res quan grava, no s'ho pensa... Res. No es pot ni imaginar el camí que faran les seves imatges, on aniran a parar, qui les trobarà i què en farà. No sap que la seva vida es fon, de mica en mica, i es converteix en memòria per sempre. No sap que té a les mans una màquina de fer fantasmes, una màquina dels records... No sap que avança, irremissiblement, per un camí de llum.
La María es grava en sortir de la dutxa. Mira... Es mira endins. I troba. Veu aquella nena que va ser una vegada, no fa tant. I vol que torni.
La Irene es toca els cabells, encara humits del darrer bany. Desfà nusos. En un instant, recorda que sovint, quan era petita, jugava a tallar-se'ls ella mateixa. Recorda totes les desgràcies que va fer, les esbroncades de la seva mare. Recorda anar amb els cabells molt curts, com un nen, per disimular el tall brut i descuidat que s'havia fet. Recorda aquella dona gran que quan la veia així li tocava la carona i li deia "pobreta, pobreta". Recorda mirar-se al mirall, amb les tisores a la mà, donant voltes sobre sí mateixa per arribar a tallar uns cabells que se li resistien.
La Irene està contenta d'estar amb la María. Ho escriu. Aquest viatge la fa feliç, la María la fa feliç. Sent una cosa dins seu que feia temps que no sentia. És un viatge màgic. Té la sensació d'omplir-se a cada instant, a cada moment al costat de l'amiga retrobada. Però a la vegada té una por estranya, una por que l'acompanya tot el dia. Té por que això tan bonic s'acabi, que marxi sense avisar, que s'aturi i quedi interromput. Té por al final.
La María camina dins la piscina, vestida i a les fosques. Imagina que amb els peus toca la sorra del fons del mar, la pot sentir, hi enfonsa un peu, l'altre, la sorra entre els dits... Imagina que una família de peixos li fa pessigolles a les cames, li pugen des del turmell fins a les cuixes. Imagina que sent les onades que arriben a la platja, llunyana i solitària, fosca, negra com la nit, al final d'un dia, a l'espera d'un de nou.
Dues siluetes a la recerca de la imatge, dues ombres a l'espera de llum. Sirenes, si la llum fa les ombres, també les esborra!
El senyor de la gorra vermella es va vestir l'escafandre, es va acomiadar de tothom i es va llançar al mar, enamorat i molt cansat de la vida. Envoltat de peixos, va proclamar la llibertat de pensament. I va pensar. I era lliure. I va decidir creure només en la imaginació.
Un noi aprèn. I escolta. I mira. I busca. I pensa tota aquesta història... Voldria passar més desapercebut però és a través seu que el temps torna a córrer. És a través seu que unes noies prenen forma i parlen i es mouen i diuen qui són. És a través seu que tot torna a ser. A través seu.
La Irene i la María van deixar el seu rastre gravat en cintes de vídeo, com a l'espera d'esfumar-se, com a l'espera de perdre's i deixar de ser. Ara són imatges i sons. I res més.
—Per què m'abraces?
Divendres. Mira a los ojos de quien te habla. Hoy ya no estoy mareada. Es bueno creer que otro mundo es posible. Pintauñas en el coche y coca-cola, mucha coca-cola. Nuevos encuentros. Hablamos, hablamos y hablamos. Cada vez mejor, más cerca de todo, de nosotras, de ellos, de la infancia, de champú, de miedos, de las madres. La amistad debe ser algo parecido a esto.
Jugar a deixar-se missatges a la videocàmera, que prometen que no veuran fins a la tornada. Són missatges que finalment queden pendents. Coses per dir, coses per escoltar…
La Irene troba un paper al mar, un paper a trossets, xop, gairebé desfet. Hi té algunes paraules escrites, paraules mullades. No entén què hi diu, està escrit en un idioma que no coneix, però dedueix que és una llista. Pot ser una llista de la compra. O una llista de coses que s'han de fer... O una llista de llocs per anar a visitar. Fins i tot una llista de somnis, de desitjos. Una llista de voluntats. O de principis. Però decideix pensar que simplement és una llista, una llista inventada, en una llengua inventada, una llista de coses que no són res però que poden ser molt... I si no s'afanya a desxifrar-les, desapareixeran i seran encara menys.
Sempre mira, sempre escolta. Sempre espera i sempre estima. Respira... S'enamora. Diu allò que veu i veu allò que diu. És la càmera enamorada. Mai no enganya. I sempre estima i sempre escolta.
Les noies escriuen. Escriuen en un quadern les coses que pensen i les coses que senten. Sempre havia volgut llegir un quadern de noia, un diari, les anotacions íntimes que una noia escriu en secret, en un silenci que no comparteix mai amb ningú. M’agrada la idea. Aquest quadern em dóna a poc a poc moltes pistes sobre la Irene i la María. Sóc un intrús. Entro en un món de paraules que no em pertany, en un món personal escrit d’amagat. Penso que si les noies em veuen, si em descobreixen llegint el quadern, no s’enfadaran. M’agradaria creure que no. Decideixo pensar que fins i tot els agradaria que ho llegís… I això és el que més em motiva. Les imagino atentes, observant-me, impacients perquè arribi a aquella pàgina, a aquella línia tan secreta, a aquell tros tan seu que les defineix i les retrata, a aquella part tant interior que només s’escriu i que mai es diu.
Eren amigues de la infància, de només un estiu, i un bon dia es van creuar pel carrer i es van reconèixer. Només havien passat deu anys, o potser més. I van decidir escapar-se una setmana a una illa. Es van endur una videocàmera i van jugar a redescobrir-se. I van viure i van veure, van parlar i van escoltar. Van mirar tot allò que mai abans havien mirat, allò tan secret que està dins i que només es troba quan es busca. I ho van mirar i ho van tocar.
